Tipografia del segle XX

Tipografia del S.XX

No fa gaire es va trobar a les runes d’una casa abandonada situada al sud de França, just tocant amb la frontera, una antiga màquina d’escriure, soterrada sota pedres i restes de fusta. La troballa no té res d’anòmal sinó fos per dues qüestions. La primera de totes és la data de fabricació de la màquina, l’any 1927. Això fa que sigui una autèntica antiguitat, ja que les màquines d’escriure tan antigues no són gaire comunes. La segona, i la més important, són les cartes que s’hi van trobar al seu interior. Sí, sí, estimats lectors, heu llegit bé, cartes al seu interior, ja que la màquina està dotada d’un compartiment secret que s’obre al prémer cinc vegades seguides la barra espaiadora.

Durant aquests últims dies, des de la sorprenent troballa, cinc experts en restauració de la Universitat Autònoma de Barcelona han estat treballant en les cartes. Han determinat que es van escriure entre 1938 i 1940. No totes van ser escrites per la mateixa persona, ja que algunes de les cartes estan escrites a mà, presumiblement, una mà femenina. En canvi, les cartes trobades a màquina van ser redactades per un home (segons els experts). Fins aquí han arribat amb les seves investigacions.

Però jo, estimats lectors, els convido a anar una mica més lluny. Sabem que algunes de les cartes van ser escrites per una dona. Unes altres per un home. Sabem que l’home estava a França, on va ser trobada la màquina d’escriure. En el context de la guerra civil, on ens trobem, això vol dir que fugia. La dona estava a Barcelona, ja que als sobres hi ha el segell de la oficina de correus.

I si aquestes cartes no eren com qualsevol altra, sino que eren cartes d’amor? No encareu les celles i digueu que és impossible. Una parella de joves, enamorats secretament, ja que ell és un revolucionari i ella és part d’una família benestant de la ciutat, que viu a la part alta i no poden fer públic el seu amor per por a la reacció de la gent. Imagineu per un moment si això fos veritat. L’home, republicà, va fugir a França per no ser executat, deixant la seva amant darrere, a Barcelona. Ella no el segueix perquè el seu pare no l’hagués deixat marxar de cap manera. Però ell, en comptes d’oblidar-la, arriba a França i es compra una màquina d’escriure, de segona mà, perquè no té gaire diners. Allà li dedica les seves paraules, perquè sap que és l’únic lloc on pot posar tot allò que pensa i sent. I ella, a Barcelona, rep aquesta carta i sap que ha de contestar. I així, durant dos anys, escrivint els murmuris de la ment, dient que encara s’estimen i que volen estar junts, explicant-se secrets i confiant l’un amb l’altre com mai no ho havien fet amb ningú. Amagats per por a la censura i al nou règim.

Però al cap de dos anys, quan Franco ja ha guanyat la guerra, la noia deixa de rebre cartes. Pensa que l’ha oblidat i que ha refet la seva vida amb alguna altra dona. Desespera i decideix casar-se i formar una família, tal i com li demana el seu pare, que està molt malalt i vol veure-la amb un futur segur. D’ell, el seu amor, no en torna a saber mai res. Ara, amb la troballa de la màquina, sospitem que l’home que la posseïa va ser detingut i empresonat i posteriorment executat per la seva oposició al nazisme. Mai va poder dir adéu a la seva estimada. Són el Romeu i  la Julieta del S.XX, separats per sempre per una guerra injusta. Separats per l’odi d’uns pocs i destinats a no trobar-se mai més.  Aquesta, estimats lectors, aquesta d’aquí, és la tipografia del segle XX.

Elena Lópz-Contreras González 4t ESO Col·legi Casp Barcelona