El conte 'El Pati Blau' de Santiago Rusiñol

Impotència, aquell sentiment tan present davant d’una malaltia. Veure com aquell qui estimem va perdent la força, la il·lusió i la vitalitat, per convertir-se en algú que no té ni esma per alçar-se.

Incomprensió, el preguntar-se eternament  per què la vida abandona a persones qui tot just començaven a florir. Joves alegres, amb ganes de sortir a ballar, amb ganes de cantar i riure com bojos, amb ganes de trobar parella, de sortir amb els amics... Gent a qui un futur prometedor els és arrabassat sense motius.

Injustícia, la que ens omple a tots quan pensem per què ells i no nosaltres. Perquè aquets petits ocells mai emprendran el vol, quan els qui haurien de marxar son els que ja han arribat volant fins l’horitzó. Marxa aquella gent que encara té ganes de tot i aquells qui ja se’ls han acabat aquestes, es queden aquí, almenys de moment.

Desolació, quan veiem que res podem fer per canviar el rumb dels esdeveniments. Res està a les nostres mans i tot passa sense que nosaltres ho decidim. L’únic que podem fer és retratar-ho, explicar-ho; exterioritzar tots aquests sentiments que habiten dins nostre i plasmar tota la ràbia i tristesa en algun lloc del món, perquè surti de dins nostre.

Com el pintor va fer al pati blau d’aquesta petita història. I com cadascú de nosaltres fa.

Mia Torner del Barrio

4t ESO D, Jesuïtes Casp