viernes, 13 de junio de 2014

La tos de l’oblit



Era una dona molt freda. L’anomenaven la reina del gel, i ella quasi se’n sentia orgullosa. No plorava, no reia, no s’enfadava: el seu rostre era l’exemple idoni de la inexpressivitat. La seva família era morta, i no tenia cap amic, però ella no els necessitava, o això es deia constantment. Com que no sentia res tampoc li importava.

Vet aquí que un dia la pobra dona va agafar una malaltia increïblement rara: la tos de l’oblit o  oblitum tossus. Era una tos peculiar. Naixia de la panxa, com la tos normal, i acabava amb un so estrident i desagradable que cremava la gola. La peculiaritat, però, d’aquesta tos, era que no només expulsava aire, sinó que també treia records, memòries. No era una tos contínua: tossia només un cop o dos per setmana, però cada estossec era terrible.

Al principi la dona no es preocupà: tossia i s’oblidava del nom del seu detergent, tossia i no recordava on havia anat de vacances en el seu setzè aniversari, tossia i li costava donar nom als actors de la televisió… un cúmul de coses amb poca importància. Però cada vegada anava a més, i la setmana següent tossia i oblidava on havia deixat les claus, i se n’havia de fer de noves. I la següent tossia i oblidava el nom dels seus pares, i pausadament anava a dalt, obria l’armariet amb la partida de naixement i se’ls llegia altre cop.

Però la malaltia guanyava terreny: no va passar gaire temps fins que, de sobte, un dia va oblidar-se de parpellejar. Va ser de cop. Va tossir i els ulls es van quedar oberts com unes taronges. Es palpà la cara i se’ls va intentar cloure, però va resultar impossible. Als 5 minuts el dolor era insuportable, però es va anar acostumant i al final va poder mantenir-los oberts sense notar quasi bé res, i amb un tel de brutícia que s’havia acumulat al voltant de les parpelles.

No va acabar així, però. Poc més tard, mentre dormia, va tossir i es va oblidar de menjar. Amb el temps la pell se li va arrapar a les costelles i als malucs, d’on sortien ossos punxeguts que la hi estiraven. I el següent dia, al matí, va tornar a tossir i es va oblidar de moure. Es va quedar estirada tot el dia. No menjava, no bevia, no parlava. Només estava quieta. Ningú la va trobar a faltar i ningú va anar a veure si estava bé. I per molt que no es pogués moure, la dona continuava tossint, i la pobra només resava perquè el següent cop el cor s’oblidés de bategar i tingués una mort ràpida.

Però el destí no li reservava tanta sort, i el pròxim cop que tossí va oblidar-se de tossir. Així que es va quedar al llit. Amb els ulls oberts i sense moure un múscul semblava una morta, i la seva cara inexpressiva era exactament igual que la que sempre havia mostrat. I per dintre ella pensava, tranquil·lament i pausadament, com sempre, però existia; per fora era tot quietud i silenci.

Va durar un parell de dies més. Quan ja estava morta de fam i de set i la bufeta li estava  apunt d’explotar, va saber que el seu final s’acostava. La humitat se li havia acumulat als ulls i li havia format un tel llagrimós. Una gota s’escolà i li regalimà per la galta. Semblava que plorés. Ella, que mai havia plorat, semblava que s’acomiadés del món amb tristesa... I quan la gota va tocar el coixí, la dona ja era morta.

Kim López Güell
Escola Casp - Sagrat Cor de Jesús
Barcelona

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada