Era una dona molt freda. L’anomenaven la reina del gel, i ella quasi se’n sentia
orgullosa. No plorava, no reia, no s’enfadava: el seu rostre era l’exemple
idoni de la inexpressivitat. La seva família era morta, i no tenia cap amic,
però ella no els necessitava, o això es deia constantment. Com que no sentia
res tampoc li importava.
Vet aquí que un dia la pobra dona va agafar una malaltia increïblement
rara: la tos de l’oblit o oblitum tossus. Era una tos peculiar. Naixia
de la panxa, com la tos normal, i acabava amb un so estrident i desagradable
que cremava la gola. La peculiaritat, però, d’aquesta tos, era que no només
expulsava aire, sinó que també treia records, memòries. No era una tos
contínua: tossia només un cop o dos per setmana, però cada estossec era
terrible.
Al principi la dona no es preocupà: tossia i s’oblidava del nom del seu
detergent, tossia i no recordava on havia anat de vacances en el seu setzè
aniversari, tossia i li costava donar nom als actors de la televisió… un cúmul
de coses amb poca importància. Però cada vegada anava a més, i la setmana
següent tossia i oblidava on havia deixat les claus, i se n’havia de fer de
noves. I la següent tossia i oblidava el nom dels seus pares, i pausadament
anava a dalt, obria l’armariet amb la partida de naixement i se’ls llegia altre
cop.
Però la malaltia guanyava terreny: no va passar gaire temps fins que, de
sobte, un dia va oblidar-se de parpellejar. Va ser de cop. Va tossir i els ulls
es van quedar oberts com unes taronges. Es palpà la cara i se’ls va intentar
cloure, però va resultar impossible. Als 5 minuts el dolor era insuportable,
però es va anar acostumant i al final va poder mantenir-los oberts sense notar quasi
bé res, i amb un tel de brutícia que s’havia acumulat al voltant de les
parpelles.
No va acabar així, però. Poc més tard, mentre dormia, va tossir i es va
oblidar de menjar. Amb el temps la pell se li va arrapar a les costelles i als
malucs, d’on sortien ossos punxeguts que la hi estiraven. I el següent dia, al
matí, va tornar a tossir i es va oblidar de moure. Es va quedar estirada tot el
dia. No menjava, no bevia, no parlava. Només estava quieta. Ningú la va trobar
a faltar i ningú va anar a veure si estava bé. I per molt que no es pogués
moure, la dona continuava tossint, i la pobra només resava perquè el següent
cop el cor s’oblidés de bategar i tingués una mort ràpida.
Però el destí no li reservava tanta sort, i el pròxim cop que tossí va oblidar-se
de tossir. Així que es va quedar al llit. Amb els ulls oberts i sense moure un
múscul semblava una morta, i la seva cara inexpressiva era exactament igual que
la que sempre havia mostrat. I per dintre ella pensava, tranquil·lament i
pausadament, com sempre, però existia; per fora era tot quietud i silenci.
Va durar un parell de dies més. Quan ja estava morta de fam i de set i la
bufeta li estava apunt d’explotar, va
saber que el seu final s’acostava. La humitat se li havia acumulat als ulls i
li havia format un tel llagrimós. Una gota s’escolà i li regalimà per la galta.
Semblava que plorés. Ella, que mai havia plorat, semblava que s’acomiadés del
món amb tristesa... I quan la gota va tocar el coixí, la dona ja era morta.
Kim López Güell
Escola Casp - Sagrat Cor de Jesús
Barcelona
