Mostrando entradas con la etiqueta Col·legi Casp. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Col·legi Casp. Mostrar todas las entradas

miércoles, 17 de junio de 2015

La sardana




Caminant a prop de la catedral, un dia de festa major de la Mercè, vaig començar a escoltar l'alegria i el ritme viu d'una cançó popular. Una vegada has escoltat aquesta meravella, simplement, pots tancar el ulls i deixar-te portar. Per això, quasi sense adonar-me, em vaig trobar en plena plaça de la catedral, als peus del temple commemoratiu de Santa Eulàlia, antiga patrona de la ciutat. Aquí descobrí una gran sardana popular, on persones de totes les edats gaudien del ball nacional de Catalunya. La sardana, un senzill ball basat en una rotllana de persones que es mouen i puntegen els peus, però que a la vegada representa molt per a la nostra terra. Mentre balles i escoltes la música, interpretada per una orquestra popular formada per un gran nombre d'instruments de vent i de corda i fins i tot algun de percussió, és inevitable pensar sobre Catalunya, sobre el seus paisatges, la seva gent, els seus costums, la seva història... Impossible d'ignorar, t'atraparà, fins fer que encara que no siguis un professional i no tinguis cap experiència ballant, decideixis  animar-te i unir-te al ball, a compartir l'alegria de la festa major agafat de les mans de gent que ni tan sols coneixes.
Per tot això, penso que és interessant transmetre una petita part de l'essència d'aquest ball tan tradicional amb vosaltres.

Víctor Vilaseca    Col·legi Casp    4t ESO   

El so del clarinet



El so pot ser fort o fluix, greu o agut, agradable o desagradable. Dins dels agradables es troba el so de la música, notes combinades de manera estratègica i meditada. Aquestes notes que conformen la melodia de la cançó, t'envolten i se't fiquen dins el cervell a través de les orelles. 


La música, com les olors, et transporta a través de l'espai i el temps. Sents una melodia. i no saps com, ets a la classe del parvulari, en sents una altra i ets en una revetlla de Sant Joan o en una festa de graduació. 


M'agrada el so del clarinet, és calid, serè, dolç, relaxant ... Segons Sabine Meyer, una de les grans intèrpets de clarinet dels nostres temps, el so del clarinet cal que sigui càlid i sòlid. Dues coses que sembla que no formin part de la música, però contràriament el que la majoria de persones podria pensar, són dues qualitats que el clarinet sap expressar perfectament.

Albert Saiz Casals Jesuïtes Casp  Barcelona 4t ESO

Un so molt confortable




Aquest so és el ronc que emet la meva gata Alaska. És un felí de color marró clar i blanc, un blanc impolut, un blanc semblant a la neu que acaba de caure al terra el mes de gener. Des que la tenim, ara ja farà uns tres anys, l’he estimada sempre molt, potser massa i tot. Molts cops, quan està estirada al sofà, al llit, o bé al coixinet que té, sobre la seva cadira preferida, l’observo. Observo com dorm: amb la panxa enlaire, com si li estessin acariciant, recolzant el seu diminut i fràgil cap sobre les seves potetes de color blanc. Deixa anar unes respiracions fortes, una espècie de roncs que són d’allò més curiosos i que em dibuixen un petit somriure a la cara. La meva gateta i jo acostumem a jugar molt sovint, jo la persegueixo per tot el menjador, i un cop la tinc entre les meves mans, l’agafo i la tiro al terra, suaument és clar. Hi ha una infinitat de coses que m’encanten de la meva gata, però el que més m’agrada d’ella, és el ronc que emet quan l’acariciem. Aquest acte significa confiança, felicitat i benestar per un gat, i d’alguna manera també em transmet aquestes sensacions a mi. La meva gateta és especial, potser no és la més maca o intel·ligent, però per a mi és única.

Luca Augello Ruiz. Col·legi Casp Barcelona 4t ESO



domingo, 14 de junio de 2015

Onades pacífiques




Vet aquí aquells típics dies calorosos de juny, quan ja has acabat els exàmens i no tens res a fer. Et preguntes.. què puc fer avui? Com em puc distreure?  Et vols desfer d‘aquest ambient de ciutat, encara que només sigui per un o dos dies. On anar? Què fer?

Doncs bé, una de les millors maneres per desconnectar és anar a la riba d’una platja i descansar. Pot semblar avorrit, però és tot el contrari.

Pots estirar-te tranquil, sota aquell sol esplèndid , lluent i lluminós, a la vegada que escoltes el soroll de la clara i diàfana aigua, moguda per l’atracció de la silenciosa i invisible lluna.

Sé que sembla un pèl estrany, però no és així. Fent això durant almenys un dia pot aportar-te més pau, més tranquil·litat i més serenor que durant tot un any viscut a la ciutat; estressant, prolix, etern, interminable...

Marc Colomer Ballesté
Col.legi Casp
4t ESO D

martes, 17 de junio de 2014

Llamps i trons





Després d’aquest dies tan calorosos que hem viscut arreu de Catalunya on es coïen ous sembla que ara ha arribat una borrasca. Ahir va haver-hi una tempesta amb llamps i trons que feia feredat.

 Jo estava a Argentona que es troba al Maresme molt a prop de Mataró i al vespre va caure un ruixat insignificant però a l’albada es va accentuar. Em vaig despertar vora les quatre de la matinada per anar al lavabo i quan m’hi dirigia vaig veure que la finestra del despatx havia quedat oberta i tota l’aigua entrava sense parar. A l’encendre el llum vaig adonar-me’n que l’aigua m’arribava fins el turmell, a més a més tota la paret que es troba davant de la finestra estava mullada. Ràpidament, vaig tancar la finestra i vaig posar-me a fregar l’habitació sense despertar els meus pares perquè amb el mal despertar que tenen s’haguessin empipat amb el meu germà i amb mi per no haver tancat totes les finestres del segon pis com ens van dir.

Després d’aquest enrenou me’n vaig tornar a dormir amb els trons que semblaven sacsejar casa nostra.


                                                                                                                            Georgina Manyanic
                                                                                                                            4rt ESO  Col·legi Casp

Un bosc de ciutat




El soroll és el contaminant més comú i és aquell so que és molest per a la persona que el sent. Per tant, el soroll és una cosa relativa. Però encara que depenent de la persona un so serà soroll o no, el cant dels ocells és un so agradable per tothom.

Aquest cant d’ocells el vaig gravar un divendres al jardí de casa de la meva àvia abans de tornar a casa. Vaig escollir aquest so perquè el sento quasi cada dia i és un dels sons més relaxants que sento durant el dia. Personalment, el que fa que m’agradi com sona el jardí de la meva àvia és que no és un so que la gent de ciutat el senti cada dia. Moltes vegades, quan sóc a casa meva, m’agradaria sortir al jardí per respirar aire pur i sentir el cant dels ocells, però només sentir el trànsit i el soroll de les obres.
Per això m’agradaria viure a un poble, lluny de tota aquesta contaminació ambiental i acústica.


Laia Del Collado, 4t ESO, Col·legi Casp, Barcelona

El so que travessa



Simplement, tanques el ulls i parles amb una altra llengua. Et deixes anar. Deixes que els teus dits decideixin per tu. Poc a poc, comences pitjant les claus, cada clau que toques un nou so. Només ets tu. A mesura que vas traient aire, també treus tot el teu interior. Llavors fas una pausa. I tot el que has tret a l’exterior torna a l’interior. Reprens la partitura. Tota plena de signes. En blanc i negre, res ha canviat. Algunes notes pugen i d’altres baixen. Tu vas fent. Puges les escaletes poc a poc, vas arribant a cada pis. El primer el do, el cinquè el sol, i l’últim de tot, el setè, el si, caus! Però tot i així no et desanimes i continues. I és aquest el so. Pot arribar ser tan dolç com aquells caramels de les botigues amb aquell paper tan rugós. O pot ser estrident com el so de la tetera. Però ets tu qui decideixes. És el so de la llibertat. No hi ha límits, no hi ha fronteres. I descobreixes aquelles tres parts rectes amb una funció específica. Cada una és especial però diferent. I sents que el so travessa cada forat i s’expandeix. S’expandeix com un gas, arriba a tots el racons. Impregna tota l’habitació. No hi ha lloc on no quedi rastre. Però tot això torna a desaparèixer. I les teves orelles el demanen un altre cop. Demanen que el vent torni a transportar-lo. Volen tornar a esbrinar que els hi vols dir. Volen tornar-ho a interpretar. Però no hi ha resposta. Tornes a sentir un soroll fluix, com si alguna cosa s’amagués. I tu el busques. Busques una melodia, un fragment, alguna a que et puguis aferrar i no deixar-te anar. I és així que del més petit arriba el més gran. Sabem que agafar-se d’un globus és impossible, però això no t’impedeix parar. I toques el fil suau. Finalment, escoltes aquells so que tant t’agrada. El so de la flauta. La flauta travessera.




Irene Soler i Terricabras 4t ESO E, Col·legi Casp, Barcelona

lunes, 16 de junio de 2014

Tren sortint de l'estació




Tren sortint de l'estació Dic adéu als pares i agafo amb força la maleta, massa carregada, i el bitllet. S’obren les portes del vagó i hi entro de pressa per agafar un bon lloc a prop d’una finestra. Veig les abraçades dels que marxen i les retrobades dels que tornen. Una àvia amb els ulls plorosos que s’acomiada del seu fill, un home que va amb tanta pressa que no s’adona de res del que l’envolta, un adolescent amb uns auriculars enormes la salut auditiva del qual em fa patir... M’imagino què els haurà dut a agafar aquest tren, quines seran les seves històries, on van, en què pensen, per què semblen tan absents... Tot això em manté distreta mentre una veu anuncia la sortida de l’estació, a poc a poc el tren arrenca, va agafant velocitat mentre jugo a endevinar els pensaments dels meus companys de vagó. El paisatge queda una mica difuminat i vaig sentint el soroll de les rodes contra les vies, el característic soroll d’un tren en marxa. Potser l’adolescent ha de buscar feina perquè a casa seva no poden pagar-li els estudis, o l’àvia s’ha hagut de separar del fill que només veu quatre cops a l’any i l’home atrafegat s’acaba de divorciar i va a buscar la seva filla a casa de la seva dona. El tren agafa velocitat, qui sap quantes històries amaga cadascun d’aquests vagons...


 

Olga Folch i Miquel
4t ESO Col·legi Casp
Barcelona, Catalunya

Tipografia del segle XX



Tipografia del S.XX
No fa gaire es va trobar a les runes d’una casa abandonada situada al sud de França, just tocant amb la frontera, una antiga màquina d’escriure, soterrada sota pedres i restes de fusta. La troballa no té res d’anòmal sinó fos per dues qüestions. La primera de totes és la data de fabricació de la màquina, l’any 1927. Això fa que sigui una autèntica antiguitat, ja que les màquines d’escriure tan antigues no són gaire comunes. La segona, i la més important, són les cartes que s’hi van trobar al seu interior. Sí, sí, estimats lectors, heu llegit bé, cartes al seu interior, ja que la màquina està dotada d’un compartiment secret que s’obre al prémer cinc vegades seguides la barra espaiadora.
Durant aquests últims dies, des de la sorprenent troballa, cinc experts en restauració de la Universitat Autònoma de Barcelona han estat treballant en les cartes. Han determinat que es van escriure entre 1938 i 1940. No totes van ser escrites per la mateixa persona, ja que algunes de les cartes estan escrites a mà, presumiblement, una mà femenina. En canvi, les cartes trobades a màquina van ser redactades per un home (segons els experts). Fins aquí han arribat amb les seves investigacions.
Però jo, estimats lectors, els convido a anar una mica més lluny. Sabem que algunes de les cartes van ser escrites per una dona. Unes altres per un home. Sabem que l’home estava a França, on va ser trobada la màquina d’escriure. En el context de la guerra civil, on ens trobem, això vol dir que fugia. La dona estava a Barcelona, ja que als sobres hi ha el segell de la oficina de correus.
I si aquestes cartes no eren com qualsevol altra, sino que eren cartes d’amor? No encareu les celles i digueu que és impossible. Una parella de joves, enamorats secretament, ja que ell és un revolucionari i ella és part d’una família benestant de la ciutat, que viu a la part alta i no poden fer públic el seu amor per por a la reacció de la gent. Imagineu per un moment si això fos veritat. L’home, republicà, va fugir a França per no ser executat, deixant la seva amant darrere, a Barcelona. Ella no el segueix perquè el seu pare no l’hagués deixat marxar de cap manera. Però ell, en comptes d’oblidar-la, arriba a França i es compra una màquina d’escriure, de segona mà, perquè no té gaire diners. Allà li dedica les seves paraules, perquè sap que és l’únic lloc on pot posar tot allò que pensa i sent. I ella, a Barcelona, rep aquesta carta i sap que ha de contestar. I així, durant dos anys, escrivint els murmuris de la ment, dient que encara s’estimen i que volen estar junts, explicant-se secrets i confiant l’un amb l’altre com mai no ho havien fet amb ningú. Amagats per por a la censura i al nou règim.
Però al cap de dos anys, quan Franco ja ha guanyat la guerra, la noia deixa de rebre cartes. Pensa que l’ha oblidat i que ha refet la seva vida amb alguna altra dona. Desespera i decideix casar-se i formar una família, tal i com li demana el seu pare, que està molt malalt i vol veure-la amb un futur segur. D’ell, el seu amor, no en torna a saber mai res. Ara, amb la troballa de la màquina, sospitem que l’home que la posseïa va ser detingut i empresonat i posteriorment executat per la seva oposició al nazisme. Mai va poder dir adéu a la seva estimada. Són el Romeu i  la Julieta del S.XX, separats per sempre per una guerra injusta. Separats per l’odi d’uns pocs i destinats a no trobar-se mai més.  Aquesta, estimats lectors, aquesta d’aquí, és la tipografia del segle XX.





Elena Lópz-Contreras González 4t ESO Col·legi Casp Barcelona

Sorolls quotidians


Sorolls quotidians

Aquest so va ser enregistrat el passat 13 de juny a l’estació de metro Alfons X (línia groga).
El que volia aconseguir realitzant aquesta gravació és donar més importància a aquells sons que ja hem integrat en la nostra vida quotidiana, aquells sons monòtons que no ens adonem que existeixen però que cada dia vivim i compartim amb molta més gent.

A diari, milers de persones agafen el metro per  tal d’arribar a l’escola, al treball, o per desplaçar-se a qualsevol lloc. És durant aquest trajecte, ja sigui breu o llarg, que es comparteixen més coses de les que ens imaginaríem. 




Laura Zayas Costa
4t ESO D
Col·legi Casp
Barcelona, Catalunya

viernes, 13 de junio de 2014

La fressa del mercat



La música que es viu en un mercat tradicional com el de la Concepció, és d’aquelles que et transporten al passat. Durant segles han existit aquestes petites parades; malgrat tot, ara és fàcil veure-les tancades per l’efecte de les grans cadenes de supermercats. El càlid contacte entre el client i el venedor, els productes frescos del dia, la qualitat... són característiques remarcables. D’altra banda l’ambient que s’hi viu, les olors i tota classe de colors converteixen el mercat en un espai idoni per una bona passejada. Formen part del patrimoni d’un país i s’està perdent.

Pau Berenguer i Planas
 Col·legi Casp
4t. ESO D

Nervis còmplices


Aquest so va ser enregistrat el dia 8 de febrer del 2014, a l’Estudi de Música Àngels Casas, minuts abans de la meva actuació.
El primer que em ve al cap a l’escoltar aquesta remor són nervis. Per què? És el soroll que el públic fa abans que comenci una actuació. Cada concert, mentre els anteriors músics desmunten els seus instruments, recullen partitures i deixen pas a la propera actuació, la gent aprofita per intercanviar opinions fent un petit xivarri que se’m fica per dins i no marxa fins que no he acabat de tocar.
Aquest cop, però, aquest soroll tenia un gust diferent. Potser perquè no era jo sola davant tothom, érem jo i el meu grup. El saber que hi ha altres persones que estan tan nervioses com tu i que realment et faran costat si t’equivoques en algun punt de la cançó fa que els nervis es redueixin considerablement. El xivarri del públic queda reduït a un simple soroll de fons i només queden les mirades còmplices i els somriures nerviosos dels teus companyes.

Maria Lee
4t ESO 
Escola Casp-Sagrat Cor de Jesús
Barcelona

La tos de l’oblit



Era una dona molt freda. L’anomenaven la reina del gel, i ella quasi se’n sentia orgullosa. No plorava, no reia, no s’enfadava: el seu rostre era l’exemple idoni de la inexpressivitat. La seva família era morta, i no tenia cap amic, però ella no els necessitava, o això es deia constantment. Com que no sentia res tampoc li importava.

Vet aquí que un dia la pobra dona va agafar una malaltia increïblement rara: la tos de l’oblit o  oblitum tossus. Era una tos peculiar. Naixia de la panxa, com la tos normal, i acabava amb un so estrident i desagradable que cremava la gola. La peculiaritat, però, d’aquesta tos, era que no només expulsava aire, sinó que també treia records, memòries. No era una tos contínua: tossia només un cop o dos per setmana, però cada estossec era terrible.

Al principi la dona no es preocupà: tossia i s’oblidava del nom del seu detergent, tossia i no recordava on havia anat de vacances en el seu setzè aniversari, tossia i li costava donar nom als actors de la televisió… un cúmul de coses amb poca importància. Però cada vegada anava a més, i la setmana següent tossia i oblidava on havia deixat les claus, i se n’havia de fer de noves. I la següent tossia i oblidava el nom dels seus pares, i pausadament anava a dalt, obria l’armariet amb la partida de naixement i se’ls llegia altre cop.

Però la malaltia guanyava terreny: no va passar gaire temps fins que, de sobte, un dia va oblidar-se de parpellejar. Va ser de cop. Va tossir i els ulls es van quedar oberts com unes taronges. Es palpà la cara i se’ls va intentar cloure, però va resultar impossible. Als 5 minuts el dolor era insuportable, però es va anar acostumant i al final va poder mantenir-los oberts sense notar quasi bé res, i amb un tel de brutícia que s’havia acumulat al voltant de les parpelles.

No va acabar així, però. Poc més tard, mentre dormia, va tossir i es va oblidar de menjar. Amb el temps la pell se li va arrapar a les costelles i als malucs, d’on sortien ossos punxeguts que la hi estiraven. I el següent dia, al matí, va tornar a tossir i es va oblidar de moure. Es va quedar estirada tot el dia. No menjava, no bevia, no parlava. Només estava quieta. Ningú la va trobar a faltar i ningú va anar a veure si estava bé. I per molt que no es pogués moure, la dona continuava tossint, i la pobra només resava perquè el següent cop el cor s’oblidés de bategar i tingués una mort ràpida.

Però el destí no li reservava tanta sort, i el pròxim cop que tossí va oblidar-se de tossir. Així que es va quedar al llit. Amb els ulls oberts i sense moure un múscul semblava una morta, i la seva cara inexpressiva era exactament igual que la que sempre havia mostrat. I per dintre ella pensava, tranquil·lament i pausadament, com sempre, però existia; per fora era tot quietud i silenci.

Va durar un parell de dies més. Quan ja estava morta de fam i de set i la bufeta li estava  apunt d’explotar, va saber que el seu final s’acostava. La humitat se li havia acumulat als ulls i li havia format un tel llagrimós. Una gota s’escolà i li regalimà per la galta. Semblava que plorés. Ella, que mai havia plorat, semblava que s’acomiadés del món amb tristesa... I quan la gota va tocar el coixí, la dona ja era morta.

Kim López Güell
Escola Casp - Sagrat Cor de Jesús
Barcelona